Com aprèn el nostre cervell: Per què resulta interessant treballar de forma interdisciplinar?
El coneixement que tenim sobre com aprenem les persones és un dels pilars centrals de qualsevol metodologia competencial, ja què la nostra pràctica educativa, tant metodològica com avaluativa, ha d’estar alineada amb la forma en com aprèn el cervell.
El cervell, a l’igual que la resta d’òrgans té una funció natural, l’aprenentatge. Aquest aprenentatge serà, segons el Dr. Tomàs Ortiz (2009), “des del punt de vista conductual, un procés mitjançant el qual som capaços d’adquirir un nou comportament, coneixement o habilitat i, des del punt de vista cerebral, serà el procés mitjançant el qual diferents grups neuronals de diferents àrees cerebrals es connecten alhora per generar una xarxa estable temporalment fins que l’exercitació i la repetició transformin aquesta xarxa en estable i permanent”.
Així, des del punt de vista cerebral, l’aprenentatge permetrà generar noves neurones cerebrals, així com noves connexions dendrítiques que permetran crear una xarxa neuronal més àmplia i complexa d’àrees interconnectades i ben establerta. El fet d’anar consolidant noves xarxes permetrà integrar de forma ràpida i eficaç noves informacions. Vist així, l’aprenentatge s’entén com el producte de la interacció entre la informació nova i la ja assimilada. D’aquesta manera, la xarxa neuronal ja establerta es beneficiaria del nou estímul i el cervell no tindria perquè establir una nova xarxa neuronal per a cada nou aprenentatge.
En definitiva, “un bon aprenentatge és aquell que permet desenvolupar cada vegada més connexions entre diferents àrees del cervell, de manera que faciliti la integració d’aquestes connexions dins d’una xarxa neuronal i que aquesta xarxa sigui partícip de xarxes anteriors consolidades” (Ortiz, 2009).
Si transferim això al món educatiu, podríem dir que l’alumnat aprendrà de forma més sòlida i estable quan desenvolupem unitats didàctiques que connectin el major nombre de competències possibles (lingüística, matemàtica, digital, aprendre a aprendre...). Això implica un treball no només interdisciplinar (on intervenen competències assignades a determinades disciplines, com p.ex. la competència matemàtica, la qual es desenvolupa, principalment, dins l’àrea/matèria de matemàtiques), sinó també de forma metadisciplinària (treballant competències com la competència d’aprendre a aprendre, la competència d’autonomia, iniciativa i emprenedoria, així com la competència digital, que en principi no estan assignades a cap àrea/matèria).
Bibliografia:
Ortiz, T. (2009). Neurociencia y educación. Madrid: Alianza editorial
Video sobre la neuroeducació:
https://youtu.be/QiRqCKUiRDc
El cervell, a l’igual que la resta d’òrgans té una funció natural, l’aprenentatge. Aquest aprenentatge serà, segons el Dr. Tomàs Ortiz (2009), “des del punt de vista conductual, un procés mitjançant el qual som capaços d’adquirir un nou comportament, coneixement o habilitat i, des del punt de vista cerebral, serà el procés mitjançant el qual diferents grups neuronals de diferents àrees cerebrals es connecten alhora per generar una xarxa estable temporalment fins que l’exercitació i la repetició transformin aquesta xarxa en estable i permanent”.
Així, des del punt de vista cerebral, l’aprenentatge permetrà generar noves neurones cerebrals, així com noves connexions dendrítiques que permetran crear una xarxa neuronal més àmplia i complexa d’àrees interconnectades i ben establerta. El fet d’anar consolidant noves xarxes permetrà integrar de forma ràpida i eficaç noves informacions. Vist així, l’aprenentatge s’entén com el producte de la interacció entre la informació nova i la ja assimilada. D’aquesta manera, la xarxa neuronal ja establerta es beneficiaria del nou estímul i el cervell no tindria perquè establir una nova xarxa neuronal per a cada nou aprenentatge.
En definitiva, “un bon aprenentatge és aquell que permet desenvolupar cada vegada més connexions entre diferents àrees del cervell, de manera que faciliti la integració d’aquestes connexions dins d’una xarxa neuronal i que aquesta xarxa sigui partícip de xarxes anteriors consolidades” (Ortiz, 2009).
Si transferim això al món educatiu, podríem dir que l’alumnat aprendrà de forma més sòlida i estable quan desenvolupem unitats didàctiques que connectin el major nombre de competències possibles (lingüística, matemàtica, digital, aprendre a aprendre...). Això implica un treball no només interdisciplinar (on intervenen competències assignades a determinades disciplines, com p.ex. la competència matemàtica, la qual es desenvolupa, principalment, dins l’àrea/matèria de matemàtiques), sinó també de forma metadisciplinària (treballant competències com la competència d’aprendre a aprendre, la competència d’autonomia, iniciativa i emprenedoria, així com la competència digital, que en principi no estan assignades a cap àrea/matèria).
Bibliografia:
Ortiz, T. (2009). Neurociencia y educación. Madrid: Alianza editorial
Video sobre la neuroeducació:
https://youtu.be/QiRqCKUiRDc
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada