Són necessaris els deures?

Un pare filma l’esforç i el patiment diari del seu fill per fer els deures. Completar els exercicis que li posen a l’escola és un calvari que oprimeix la passió creativa d’un nen inquiet i imaginatiu. El pare s’implica a fons per entendre el problema i dedica una hora cada dia a ajudar-lo a fer els deures. Passen els dies, les setmanes i els anys i observem com les ganes d’aprendre xoquen amb el fantasma del fracàs escolar. Aquesta, que podria ser la realitat de moltes famílies, és la sinopsi del documental L’hora dels deures, que serveix per mantenir un debat etern amb molts defensors i detractors: És millor quantitat o qualitat? Per què necessàriament s’han de fer a casa els deures? És la millor forma que té la família de participar en l’educació dels seus fills i filles?

L’hora dels deures

Qualitat vs. quantitat?

Per què tants centres continuen centrant-se més en la quantitat que en la qualitat dels deures? Segons Selman Khan (2019), el motiu és, en part, simplement “que la quantitat, per definició, resulta més fàcil de mesurar; la qualitat és un concepte més subtil”.

Però, com va sorgir la necessitat dels deures? A principis del segle XX, es considerava que la principal finalitat dels deures era “entrenar la ment” per als treballs de caire administratiu i repetitiu que demanava la creixent urbanització de les poblacions. És aquesta la raó per la qual es donava més importància a feines de memorització, de reconeixement de patrons, de normes gramaticals...

Segons Khan (op. cit.), durant els anys 20 es va produir una reacció contra aquest pensament i la memorització va passar de moda i va donar pas a la resolució creativa de problemes i a l’expressió personal. En canvi, arribada la dècada dels 30, els deures van ser eliminats en algunes zones com a conseqüència de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), probablement perquè en aquella època es pensava que era millor que les nenes i els nens gaudissin de la seva infantesa atesa l’època convulsa en què es vivia.

Curiosament, a la dècada dels 50, als Estats Units va arribar una crisi d’autoestima nacional en relació amb els mètodes d’ensenyament per culpa del llançament de l’Sputnik per part de l’URSS. Els Estats Units van pensar que els seus alumnes no devien ser prou avançats en ciències i matemàtiques, i que per això els russos havien aconseguit avançar-se en la carrera espacial. En aquella època, els nens soviètics tenien, a partir dels 9 anys, el doble de deures en matemàtiques i ciències que els dels EUA. I és així com a finals de la dècada dels 50 i principis dels 60 les nenes i els nens nord-americans tornaven a casa amb uns enormes llibres de text de biologia i física, i consumint una gran quantitat de problemes d’àlgebra i geometria, i especialment de trigonometria, atès que resultava molt útil per calcular trajectòries balístiques. Com si haguessin estat els nens soviètics els qui van enviar la nau Sputnik a l’espai.

Així és com podem anar veient com els deures a les escoles han anat canviant en funció de la conjuntura sociohistòrica i econòmica del país en què es viu. Vist d’aquesta manera, si tornem a la pregunta clau —quina quantitat de deures és l’adequada?—, la resposta seria “tot depèn”.
O millor, formulem-nos una altra pregunta:

Per què els deures estan pensats per ser fets a casa? 

Hi ha qui pensa que és per inculcar als estudiants responsabilitat, fiabilitat i gestió del temps. També hi ha docents que poden pensar que així s’anima els alumnes a aprendre de forma independent o bé que serveixen per involucrar les famílies en el procés d’aprenentatge dels fills i les filles.

Sigui quina sigui la raó d’enviar deures cap a casa, és evident que la implicació de la família en el procés d’aprenentatge dels fills i les filles és molt beneficiosa per a ambdues parts. Però és realment aquesta la millor manera que té la família de participar en la seva educació? Una investigació a gran escala realitzada per la Universitat de Michigan va concloure que el millor moment perquè les famílies participin amb els seus fills i filles és durant els dinars familiars. Quan les famílies s’asseuen per parlar a taula és quan es demostra un vertader interès mutu i es creuen idees i formes de pensar. Les nenes i els nens absorbeixen valors, motivació i autoestima. Això ja és més important per al desenvolupament maduratiu de l’alumnat que només el fet de posar-se a fer els deures amb ells.

Replantejar-se el sentit dels deures

Cal replantejar-se la utilitat dels deures i l’objectiu pedagògic que es vol aconseguir per poder-ne valorar la utilitat i no fer que passin a ser un “segon torn” de l’escola. No es tracta de saber si són necessaris o no, sinó de valorar què aporta fer-los fora de l’horari escolar, com ajuda a l’alumnat (i a les famílies) a conciliar la vida fora dels centres educatius i, sobretot, què aconsegueix aprendre l’alumnat amb deures (o sense).

Pot ser que calgui fer deures perquè no s’aprèn suficientment dins l’horari escolar? Segons un article acadèmic titulat Teacher Assessment of Homework, de l’investigador Stephen Aloia, crida l’atenció el fet que “la majoria dels docents no ha rebut mai cap curs sobre els deures durant la seva formació”.

Com diu el pedagog Enric Prats en una entrevista realitzada al suplement Criatures, “si són deures que serveixen per reforçar o complementar continguts, llavors, endavant”. No té la mateixa finalitat pedagògica realitzar, de forma reiterada, els mateixos exercicis que s’han fet dins l’aula o fora que proposar a l’alumnat que ampliï coneixements sobre les temàtiques treballades llegint llibres, veient algun petit documental o visitant alguna exposició sobre el tema tractat. L’aproximació que es farà en cada cas als continguts treballats serà completament diferent, i la percepció de l’alumnat tampoc serà la mateixa.

En cap dels casos els deures haurien de servir com un espai per suplir la manca de temps de l’aula per tal de complir amb la programació. En cas que els deures tinguessin aquesta finalitat, serà una mostra que el temps que es destina a l’aula no és el correcte, com opina Enric Prats.

No hem d’oblidar que, tal com s’estipula a l’article 31 de la Convenció dels Drets de l’Infant, “els estats membres reconeixen el dret de l’infant al descans i a l’esplai, a lliurar-se al joc i a les activitats d’esbarjo adequades a la seva edat i a participar lliurement en la vida cultural i les arts”.

D’altra banda, Joan Maria Girona, en una entrevista a El Diari d’Educació (cit. Rodríguez, 2014), ho diu força clar: “He arribat a la conclusió que els deures només serveixen per tranquil·litzar mestres i famílies. A l’alumne, bàsicament li emprenyen perquè li treuen temps d’oci, de relacionar-se amb els amics, de fer la seva”.

Els deures i les desigualtats socials

Atès que hem parlat de la família, una altra qüestió que cal tenir en compte en aquest debat és quin és el suport amb què l’alumnat compta per fer aquests deures un cop és fora del centre educatiu. Molts professionals de l’educació coincideixen que els deures perpetuen les desigualtats socials de l’alumnat, ja que és un greuge comparatiu en funció del context familiar.

Tal com indica Maria Vinuesa, mestra i membre de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, en una entrevista realitzada al suplement Criatures, “hi ha criatures que compten amb famílies que s’hi aboquen molt i altres que no poden per temps o perquè no tenen el bagatge cultural, i és aquí quan surt l’escletxa o la fractura entre els que fan els deures amb molta cura i els que no els fan”.

Per aquest motiu, en cas que s’opti per fer ús dels deures, cal tenir molt en compte les realitats en què viuen els alumnes per no perpetuar aquestes desigualtats. Com afirma el psicòleg i educador Jaume Funes en un article d’El Periódico: “[cal establir] mecanismes per compensar els alumnes que viuen en una família en crisi, temporal o permanent, perquè ells tenen moltes més dificultats per ocupar-se de les tasques escolars”.

En resum...

La decisió de posar deures o no, per les opinions que hem pogut llegir, dependrà en gran mesura dels objectius pedagògics de cada centre educatiu en relació amb la seva visió educativa i el context social, econòmic i cultural que l’envolta.

Sobre aquest aspecte, Jordi Badiella afirma:

“Els deures —d’una manera o d’una altra—, o la seva supressió, haurien de comportar una decisió col·legiada, adoptada pel claustre després d’escoltar alumnes i famílies. Aquest criteri hauria d’estar escrit en el projecte educatiu del centre perquè tothom en fos conscient, també aquells que valoren la possibilitat de preinscriure i matricular-hi el fill o la filla i que es pregunten, per tant, com influirà en la seva vida aquesta qüestió i d’altres els propers anys.”

Quina experiència teniu vosaltres amb aquest debat? Quan éreu estudiants, què n’opinàveu, dels deures? I ara, com a docents, què en dieu?

Referències:

Aloia, S. (2003). “Teacher Assessment of Homework”. Academic Exchange Quarterly.

Badiella, J. (2016). “Deures”. El Diari de l’Educació.

Gilbert, T. (2014). “Deures, sí; deures, no”. Criatures.

Ibáñez, M.J. (2016). L’OCDE avisa que els deures alimenten la desigualtat escolar. El Periódico.

Khan, S. (2019). La escuela del mundo. Madrid: Ariel.

Rodríguez, P. (2014). “Els deures són una font de desigualtats. El Diari de l’Educació.

Més informació:

Adéu als deures? 9 articles per reflexionar